EL MÓN HA CANVIAT MOLT. REACCIONEM JA!

Els estats estan en fallida i també les comunitats autònomes i els municipis. Les administracions ja no poden pagar a temps i estan ensorrant moltes empreses per culpa de la morositat.

Les empreses estan demandant als ajuntaments perquè o ataquen o moren, com a últim recurs abans de tancar. Hi ha qui s’està atrevint fins i tot a demanar responsabilitats personals als alcaldes i als secretaris i tresorers per la seva negligència.

Una recent sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia ha donat un gir inesperat al problema de la mora de les administracions públiques i ha responsabilitzat a l’alcalde i al secretari d’un municipi morós.

Les administracions s’endeuten fins a límits insospitats, fins i tot uns dies abans d’unes eleccions perquè sinó no poden pagar els sous dels funcionaris i altres obligacions.

Les administracions, per poder captar crèdit, ofereixen rendibilitats als inversors, superiors a les que ofereixen les entitats de crèdit i fan competència a les entitats financeres, però per altra banda els paguen sucoses comissions per col·locar-los el deute; que ja no es sap si són comissions o subvencions encobertes.

Les entitats de crèdit no donen crèdit com abans. El donen amb comptagotes però en base a uns criteris que ja ningú coneix i que tenen a tothom desorientat. No obstant, totes elles pregonen públicament que segueixen donant crèdit i que no és cert que no facilitin el crèdit a les empreses i persones físiques.

Moltes entitats financeres, principalment caixes, desapareixen i en sorgeixen de noves amb noms desconeguts fins ara. Els clients de Caixa de Girona, de cop i volta són clients de La Caixa, sense que ningú els hagi consultat res.

Altres entitats financeres de primer nivell mundial fan fallida. Els diners ja no estan segurs enlloc. L’entitat aparentment més solvent resulta que està corcada per dins com un bolet, però per fora lluen com l’or. El mes fort és que els estats, els organismes supervisors, les firmes d’auditoria, els directius, els empleats i tothom, ho tolera i ho permet, quan molts d’ells ja ho saben que aquell bolet no es pot aprofitar, que el dia que algú l’obri, s’haurà de tirar.

Mentre els Estats ajuden a les entitats financeres amb els diners dels contribuents, aquestes acomiaden directius amb indemnitzacions de força milions d’Euros, sense cap limitació; però aquells contribuents veuen com a ells se’ls nega el crèdit.

És interessant veure com a un alt directiu d’una entitat financera que ha de desaparèixer per la imprudent i negligent gestió de la direcció i administració de l’empresa, que l’ha portat a la ruïna, se li paguen una quantitat milionàries per acomiadar-lo, quan seria de justícia que les pagués ell.

És frustrant veure com en fundacions importants on es descobreix tot tipus de frau i corrupció, perpetrada durant molts anys i de forma evident, tots els membres del patronat, senyors i senyores de l’alta burgesia catalana, surten impol·luts i indemnes. Ai qui s’atreveixi a dir que tots els membres del patronat de la fundació són responsables del que han fet els seus gestors!. Aquell qui denunciï una cosa tant evident des d’un punt de vista jurídic, serà un radical antipatriota.

Ja no ens podem fiar ni de les entitats de rating, ni de les firmes d’auditoria, ni dels organismes públics de control.

A cada estora que s’aixeca, sorgeixen uns quans escàndols de corrupció. Sembla que no hi hagi un pam de net enlloc. Sé que hi ha molta gent que treballa honestament al sector públic i en la funció pública, però malauradament el nombre de persones que no ho fan és massa alt, s’ha de rebaixar perquè el sistema sigui sostenible. Els honestos no només han de ser-ho d’una forma passiva, sinó que hauran de ser herois i dedicar-se a denunciar a tots aquells que vegin que no ho són. Seria bonic, però no passarà, perquè a la majoria no els farien cas si es comportessin així i, a més, perdrien la feina i el sou.

Les entitats que asseguraven el risc de crèdit, ja no l’asseguren. Només ho fan en certs casos, per certes empreses i sectors, però ja ningú sap ben bé en quins casos, per quina quantitat i per quan temps.

Els deutors no paguen i no els passa res. S’impaguen lletres de canvi, xecs, pagarés, hipoteques i el que faci falta i sembla que no passi gaire res. No hi ha persona més valenta a Espanya que un insolvent, perquè pot fer el que vulgui i no li passa res.

En aquest entorn, ens aproven una Llei de sistemes de pagament que dóna dret als deutors a retornar els seus rebuts durant 8 setmanes des de que es va fer el càrrec, en el cas que haguessin consentit aquell càrrec, i de 13 mesos en el cas que no l’haguéssin consentit. Vinga, xauxa, a retornar-ho tot que és gratuït!

Es fa una llei per prevenir la morositat i limitar els terminis de pagament i els primers que la incompleixen són les administracions. Dons anem arreglats!. Però que no ho viem tots que així no podem funcionar?. Que no ho veiem tots que això és insostenible?. Fem alguna cosa i ràpid, senyors, o tot se’ns enfonsa!.

És evident que hi ha empresaris que no poden pagar per circumstàncies que no els són imputables i que són gent honesta i complidora i, malauradament, aquests casos abunden actualment i, evidentment, no em refereixo a aquests en la meva crítica, sinó que els defenso. Ells són víctimes davant tot un seguit d’altres que s’haurien de poder apartar del terreny de joc perquè són un perill en potència i campen al seu aire, fent un frau aquí, deixant un deute allà, muntant un negoci més enllà i si no poden pagar no paguen i cap problema.

Falta seguretat jurídica. Contínuament s’estan canviant les lleis, cada cop hi ha més normes i reglamentacions inassumibles. El maremagnum normatiu fa que ningú sàpiga on està i si ho fa tot bé o si pot tenir una inspecció i una sanció, que li pot ensorrar l’empresa.

Falta confiança en el sistema judicial. Sobre casos exactament iguals els jutjats fallen de forma diferent. La justícia és tant lenta que no resol problemes comercials o empresarials, perquè quan els resol ja és tard. Els empresaris no confien en la justícia i això fa que hagin d’acceptar mals acord, o oblidar drets i no demanar responsabilitats, perquè anar a judici molts cops és pitjor.
La pressió fiscal i de la seguretat social a les empreses és molt gran. També és gran la pressió d’altres organismes i institucions, com Medi Ambient, l’ACA, o altres.

Perquè qualsevol desenvolupament urbanístic requereix de mitjana uns 7 anys. Perquè si un empresari necessita més sol per poder engrandir la seva indústria, les coses són tan complicades i difícils?. Ha arribat un moment en que la cosa ha sortit de mare, que els ajuntaments no funcionen i tampoc la Generalitat i tots els seus organismes. S’han invertit els criteris i ara és més important una tortugueta, un cranc o una au que els llocs de treball i el progrés empresarial i econòmic d’una localitat o regió.

A moltes empreses els han baixat molt les vendes, els ha pujat molt la morositat, els han tallat el crèdit bancari i no poden reestructurar-se perquè és car i no tenen diners per fer-ho. Què poden fer en aquestes circumstàncies?.

Creuen que la reforma laboral operada soluciona aquesta situació?. És evident que no. S’ha fet una reforma per enganyar a Europa, però que realment no solventa el problema estructural de la rigidesa del sistema laboral espanyol.

Les entitats financeres abusen de forma deliberada i manifesta, sense que el legislador o l’executiu actuïn i deixant-ho tot a mans del poder judicial, que ja hem dit com està. Així coses tant abusives com els famosos swap o permutes financeres o els sòls de les hipoteques, sembla mentida que es permetin, mentre contribueixen a dessagnar una mica més a pobres empresaris i particulars.

Altres abusos d’altres grans corporacions, també clamen al cel i la indefensió de l’usuari i consumidor és total.

Han canviat les regles del joc. Han canviat les circumstàncies. Ha canviat la conjuntura, el marc en el que els empresaris s’han de desenvolupar. Ara es juga amb unes regles diferents, totalment canviades, però que la majoria d’empresaris no les coneixen bé i no s’hi han adaptat i així no es pot jugar i molt menys guanyar una partida. Tothom està descol·locat i qui digui que no probablement és perquè no ho sap, però també ho està. Ni els més experts saben on som i cap on anem.

Això és com si una persona vol jugar al pocker, als escacs o al monopoli i no coneix les regles del joc. Fins que no les hagi aprés i hagi jugat força partides, no es podrà dir que sap jugar, doncs, per fer d’empresari s’ha de saber jugar perquè sinó es pot perdre tot en quatre dies. Però per saber jugar hi ha d’haver unes normes clares i conegudes, públiques, a les que atenir-se i ara no hi són.

A més aquestes normes han de ser estables, han de romandre durant temps, han de ser permanents, perquè sinó quan encara no les hem après ja s’han canviat per unes altres i així no es pot jugar. Imaginem un joc com els escacs, quines normes han estat inamovibles durant segles, que de cop i volta algú comencés a moure el rei com el cavall o els peons con els àlfils i que ens queixéssim i ens diguessin que han canviat les normes i que ara es pot fer així i que intentéssim adaptar-nos-hi però enlloc trobéssim un manual o algú que realment ens sabés explicar el perquè han canviat les normes, quines normes són les noves i si aquestes es mantindran estables o seguiran havent-hi canvis i per quan temps. Doncs, bé, això significaria la desaparició dels escacs i en el mercat econòmic i empresarial, significa la desaparició de moltes empreses i sectors sencers.

Hi ha un munt d’empreses que han tancat i estan tancant perquè no saben o no es poden adaptar a les noves regles de joc, a les noves circumstàncies.

Hi ha altres estats, com pot ser Xina o Índia, que juguen amb les seves pròpies regles i que els seus operadors han après a moure’s en aquell marc i saben com moure’s a nivell global i local i veuen el futur i pensen en tot el món com a tauler de joc. A aquells sembla que no els va tant malament; sinó tot el contrari, els va bé i s’estan convertint en els guanyadors de la partida. O ens espavilem i ens fixem unes normes clares de joc per nosaltres mateixos i així poder competir amb aquells altres que juguem amb les seves, o ens arrasaran com una estampida d’animals salvatges.

És hora de rectificar, és hora de construir, és l’hora dels emprenedors, de la gent honesta, de la gent preparada, de la formació, de l’esforç, de la constància, de la intel·ligència, de la dedicació, de la imaginació, de la col·laboració, de l’exportació, de la innovació, de la recerca, de la creativitat, del desenvolupament. Ara ja és l’hora senyors, o ens hi posem tots, cadascun des del seu lloc, i entre tots comencem a fer les coses bé i a denunciar a tot aquell qui les faci malament, o no ens en sortirem perquè n’hi ha d’altres que això ho tenen més clar que nosaltres i des de fa més temps i ens passaran la mà per la cara si no ens despertem i reaccionem.

Hem estat sempre un país emprenedor, treballador, creatiu i assenyat. Retornem als origens i a lluitar, perquè això és una guerra que hem de guanyar.

(No sé qui estarà d’acord o qui no amb el meu anàlisi, però els puc assegurar que m’ha servit per desforgar-me una mica)

0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada